Blade Runner ens mostrava, a principis dels 80, un futur imaginat. Un futur ple d'androides amb aparença humana, cotxes circulant pel cel i anuncis en pantalles de video gegants. Falten 12 anys per arribar al 2019 (any en que està ambientada la pel·lícula) i, de moment, la cosa no va per aquí. Actualment el robot més semblant a una persona és Asimo, de Sony, que no fa més d'un metre d'alt; els cotxes continuen sent incapaços de despegar i els anunciants prefereixen sortir a youtube. Però el futur que pinta Blade Runner ens continua atraient. Serà per sempre més un futur que hagués pogut ser. Una mica al revés que la portada del disc Autobahn, dels Kraftwerk, en que s'hi mostren els anys cinquanta a Alemanya. Uns anys cinquanta idíl·lics que haurien pogut ser si el pais no hagués perdut dues guerres mundials.
Els futurs que haurien pogut ser ens atrapen i, de tant en tant, es posen de moda. Grups com To My Boy, entre d'altres, han recuperat l'estètica de la retrotecnologia. En el seu cas, màquines impossibles que creen una fàbrica que més aviat sembla una sala de jocs infantil. Entre aquesta tecnologia retro hi trobem els sintetitzadors analògics que van erigir-se en el centre de la cultura clubbing dels 80 i de l'eclosió de l'acid-house. Tot això es pot trobar en aquests noiets de Liverpool.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada