4 d’oct. 2007

FOREIGN ISLANDS

Ens enganyen. Ens diuen que els que cremen contenidors, monten barricades i llancen pedres a la policia són uns radicals. Que els que intenten trencar els murs que monten els polítics actuals per poder decidir ben lluny de la gent són uns eixelebrats. Que els que estan en contra s'equivoquen. I vist amb la perspectiva de la història, a veure qui és capaç de titllar de radicals els que van fer la revolució francesa. Els que van portar a terme la primera revolució burgesa de la història ho van fer perquè es morien de gana. No eren uns radicals, tot i que van tallar el coll a tots els nobles que van poder. El món ha avançat a base de protestes, revoltes i cops de pedra.

Però ens enganyen i ens diuen que no, que l'ideal és viure abocats a una vida còmoda de centre comercial. En el fons és difícil resistir-s'hi. I ho és més als Estats Units, a Brooklyn, d'on són els Foreign Islands. Aquesta gent que amb aquest punk-rock fresc ens recorden que queda molt per fer. I també ens recorden que ens enganyen.

www.myspace.com/foreignislands

LOS CAMPESINOS!

Una de les coses que més m'agrada de Pulp Fiction, de Quentin Tarantino, és que, mentre rius per les situacions surrealistes que s'hi generen, te n'adones de la salvatjada que suposa tot plegat. I et sents culpable de fer-te un tip de riure quan a un dels protagonistes se li dispara accidentalment la pistola i li rebenta el cap a un ostatge que estava custiodant. La naturalesa humana, a flor de pell.

La jugada és similar a la que duen a terme diverses bandes, com els Belle and Sebastian. Darrere melodies edulcorades i facilones s'hi amaguen lletres melodramàtiques i tràgiques. Semblant al que fan Los Campesinos! que, malgrat el nom, són del Pais de Gal·les. La cançó, You! Me! Dancing! té una lletra anodina, fins i tot absurda. Però el videoclip ens mostra els mals de la naturalesa humana. Sobre els acords suaus d'una guitarra creixen els arbres, però amb el crescendo la mà de l'home comença a fer-se veure fins a acabar amb tot. I no en té prou amb això, sinó que emigra a un altre planeta i tot plegat acaba de la mateixa manera. Sort que al final ens redimeix la música.

www.myspace.com/loscampesinos

3 d’oct. 2007

TO MY BOY

Blade Runner ens mostrava, a principis dels 80, un futur imaginat. Un futur ple d'androides amb aparença humana, cotxes circulant pel cel i anuncis en pantalles de video gegants. Falten 12 anys per arribar al 2019 (any en que està ambientada la pel·lícula) i, de moment, la cosa no va per aquí. Actualment el robot més semblant a una persona és Asimo, de Sony, que no fa més d'un metre d'alt; els cotxes continuen sent incapaços de despegar i els anunciants prefereixen sortir a youtube. Però el futur que pinta Blade Runner ens continua atraient. Serà per sempre més un futur que hagués pogut ser. Una mica al revés que la portada del disc Autobahn, dels Kraftwerk, en que s'hi mostren els anys cinquanta a Alemanya. Uns anys cinquanta idíl·lics que haurien pogut ser si el pais no hagués perdut dues guerres mundials.

Els futurs que haurien pogut ser ens atrapen i, de tant en tant, es posen de moda. Grups com To My Boy, entre d'altres, han recuperat l'estètica de la retrotecnologia. En el seu cas, màquines impossibles que creen una fàbrica que més aviat sembla una sala de jocs infantil. Entre aquesta tecnologia retro hi trobem els sintetitzadors analògics que van erigir-se en el centre de la cultura clubbing dels 80 i de l'eclosió de l'acid-house. Tot això es pot trobar en aquests noiets de Liverpool.

www.myspace.com/tomyboy